En el acto de su presentación, comenta acerca de estos dos libros el profesor y poeta Frances Parcerisas: Considero que la poesia de l’Helena Junyent es basa en la seguretat del poeta i en la confiança cega que les paraules són eines que ens permeten fer el salt que aspira a la transcendència (…) és a dir, que la seva “autoritat” prové de la capacitat de descobrir la transcendència creativa d’”allò que queda dit” (…) El pretext habitual de l’autora és saber escoltar com s’amalgamen i construeixen les paraules per arribar a donar un sentit més enllà de la seva significació aïllada i primera.
Aquests dos llibres ens parlen, efectivament -i ja des dels seus títols- de la llum, de la llum com a condició de la visió (…) sempre, oberta a la pregunta constant sobre el poder i el valor de l’escriptura.